Pràctiques externes - Català / Castellà - Aula 8

Públic

Finalitzar aquest període de pràctiques em permet fer una mirada retrospectiva sobre la meva evolució com a docent en formació. La seqüència didàctica “La veu de les bruixes: literatura, història i feminisme” ha estat el fil conductor d’un aprenentatge profund que ha implicat teoria, emoció i pràctica.

Aquest procés m’ha permès integrar diverses competències professionals: des de la planificació i execució d’activitats, fins a l’adaptació constant segons les reaccions i necessitats reals de l’aula. He après a escoltar, a llegir entre línies, i a gestionar no només continguts, sinó també emocions. El treball amb l’alumnat m’ha ensenyat que cada sessió és una oportunitat de diàleg, una construcció col·lectiva on el docent no és només transmissor, sinó facilitador i guia.

Des del punt de vista metodològic, he constatat que l’aprenentatge real neix quan l’alumnat se sent interpel·lat, quan el coneixement connecta amb la seva experiència vital. Per això, una seqüència com la que he pogut aplicar —amb textos potents, debats oberts i activitats creatives— esdevé una eina transformadora. Tal com expressen Ornellas i Garcia (2021), “la pràctica reflexiva consisteix a construir coneixement a partir de l’acció”, i aquest ha estat el meu repte i aprenentatge central.

La seqüència didàctica “La veu de les bruixes: literatura, història i feminisme” ha estat el meu punt de partida, el fil vermell que m’ha permès explorar, com una caminant que descobreix camins vells amb ulls nous. He treballat sabers literaris, culturals, històrics, emocionals i ètics. Però, sobretot, he après a donar espai: espai al dubte, a la paraula de l’alumne, a la construcció col·lectiva de sentit.

He descobert que l’ensenyament no és un guió tancat, sinó un diàleg constant. Que allò que funciona en una aula pot necessitar un gir en l’aula següent. Que la flexibilitat i l’escolta són eines tan essencials com una rúbrica ben dissenyada. Com diu Marina Garcés, “pensar és una forma de cuidar”, i crec que educar també ho és.

Aquest pràcticum m’ha posat davant del mirall i m’ha fet entendre la docència com un acte profundament humà, compromès, poètic i transformador. I ha estat en el gest més petit —una pregunta inesperada, un debat encès, una mirada de complicitat— on he trobat el sentit de la professió.

Durant aquesta estada al Moisès Broggi he anat teixint, dia a dia, la meva identitat docent. Arribo al final d’aquest període amb la sensació d’haver posat les primeres pedres d’una manera de fer, de pensar i de sentir l’educació. Una educació crítica, ètica i sensible a les desigualtats.

Durant aquest camí, també m’he enfrontat als límits: la gestió del temps, la incertesa constant, el repte de mantenir l’atenció, la tensió entre el que he planificat i el que realment succeeix. Però ha estat aquí, en el desajust, on he trobat els aprenentatges més valuosos. Com diu bell hooks, “ensenyar és un acte d’amor profund”, i això implica acceptar la imperfecció i caminar amb humilitat.

He après que ser docent és molt més que planificar activitats: és escoltar, adaptar-se, crear espais segurs, i acompanyar processos. També he après a sostenir la incertesa i a acceptar que el control absolut no existeix a l’aula. Que la vulnerabilitat també és una eina pedagògica poderosa quan es gestiona amb consciència i respecte.

En aquest sentit, la lectura del Codi deontològic de la professió docent (CDL, 2022) ha estat reveladora: m’ha fet entendre que l’ètica docent es fonamenta en el respecte, la justícia i el compromís amb l’equitat. I que l’exercici de la docència és una forma d’activisme quotidià, que no només transmet coneixements, sinó que lluita per un món més just.

Acabo aquest diari de pràctiques amb gratitud i amb ganes de continuar aprenent. Aquest camí només ha començat.

25 de març – 8 d’abril.